El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts un reial decret per regular l'ús medicinal del cànnabis a través de “preparats estandarditzats” pensats per oferir una “alternativa terapèutica”.
En concret en casos de dolor crònic, epilèpsia greu, espasticitat associada a l’esclerosi múltiple o efectes derivats de la quimioteràpia.
Des del govern espanyol destaquen que l’ús d’aquest compost ha demostrat beneficis avalats per organismes internacionals en situacions en què els medicaments autoritzats resulten insuficients.
Segons ha indicat el Ministeri de Sanitat, la norma representa un “pas decisiu” en la “integració” del cànnabis medicinal en el sistema sanitari, assegurant-ne la utilització amb garanties “científiques, clíniques i de control sanitari”.
De fet, el departament que dirigeix Mónica García destaca que les fórmules magistrals elaborades a partir de preparats estandarditzats de cànnabis constitueixen una alternativa amb “potencial valor terapèutic”, sempre que s’utilitzin sota una “estricta supervisió mèdica i farmacèutica”.
El reial decret aprovat pel govern espanyol no estableix, però, un llistat tancat d’indicacions. En lloc d’això, determina que els usos clínics autoritzats, juntament amb les condicions específiques d’elaboració, dosificació i prescripció, es fixaran en les monografies que publicarà, en un termini de tres mesos, l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris al Formulari Nacional.
“Aquest model permet una actualització contínua en funció dels avenços científics i de l’evidència clínica disponible, obrint la porta al fet que en el futur s’hi puguin incorporar noves indicacions, sempre sota criteris rigorosos d’eficàcia, seguretat i necessitat mèdica”, indica el ministeri. A més, les fórmules hauran de ser prescrites exclusivament per metges especialistes en l’àmbit hospitalari, i la seva elaboració es farà únicament en serveis de farmàcia hospitalària autoritzats.
Finalment, el decret estableix que el seguiment del tractament serà responsabilitat compartida entre el metge prescriptor i el servei de farmàcia hospitalària, que hauran d’avaluar periòdicament l’eficàcia clínica i la possible aparició d’efectes adversos. En casos excepcionals de vulnerabilitat, dependència o barreres geogràfiques, les comunitats autònomes podran establir mecanismes de dispensació no presencial, garantint l’accés equitatiu a aquests tractaments.
