L'informe del Síndic de Greuges porta per nom 'L'educació inclusiva a Catalunya' i analitza els principals dèficits estructurals detectats dins el sistema.
Entre aquests hi ha la insuficiència de recursos (sobretot personals) per a l'atenció educativa de l'alumnat amb necessitats especials.
És el cas, per exemple, de la saturació i manca d'intervenció dels equips d'assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), el desplegament del suport intensiu escolarització inclusiva (SIEI), així com la insuficiència de personal d'atenció educativa als centres.
Aquest, però, no és l'únic obstacle. El document subratlla que tot i disposar de més recursos, cal un canvi cultural de paradigma en la pràctica professional per a l'aplicació del model d'educació inclusiva.
Recorda que una part important del professorat encara continua considerant que l'educació inclusiva afecta només l’alumnat amb necessitats especials, que la seva atenció és responsabilitat principal del personal de suport i que la inclusió depèn fonamentalment de la provisió d'aquests suports específics addicionals, sense la necessitat de modificar la mateixa pràctica professional i la dinàmica de funcionament de l'aula.
Per altre costat, hi ha una resistència important d'una part de les famílies a escolaritzar els seus infants en centres ordinaris perquè consideren que no els proporcionaran una atenció especialitzada suficient. Durant els darrers anys, i segons mostren dades del document, la xifra de l'alumnat que es troba en centres d'educació especial s'ha mantingut força estable, concretament amb unes 7.000 persones, amb una lleugera tendència a incrementar-se.
El Síndic també ha detectat una distribució desequilibrada d'alumnat amb necessitats educatives especials i de mesures de suport als centres ordinaris. De l'anàlisi, se’n desprèn que, per garantir un repartiment plenament equilibrat, caldria modificar l'escolarització d'una quarta part de l'alumnat amb necessitats educatives especials dels centres ordinaris on actualment està matriculat.
En aquest sentit, recorda, que els centres de màxima complexitat tendeixen a tenir deu vegades més alumnat estranger i sis vegades més alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu - en la majoria de casos, derivades de situacions socioeconòmiques - que els centres de baixa complexitat. Aquests equipaments també atenen el doble d'alumnat amb necessitats educatives especials.
Cal destacar també la prevalença desigual de les necessitats en funció del gènere i la sobrepresentació de l'alumnat estranger als centres d'educació especial. Pel que fa a les desigualtats de gènere, en la totalitat dels centres hi ha més nens amb necessitats educatives especials que nenes.
Per tal de revertir la situació actual i posar en marxa un nou model, l'informe incideix en la necessitat de disposar d'un programa de formació de personal i de suport dels centres destinat a tots els actors implicats per compartir el marc teòric i les pràctiques associades. També sosté que calen comissions territorials, així com un pla general que posi sobre la taula el tancament i transformació dels centres d'educació especials.
Com que el tancament no afectaria un 100% dels recursos, s'hauria de posar en marxa un protocol amb criteris per a l'assignació, així com una comissió específica de valoració tècnicament qualificada per a l'admissió a aquests centres. En aquest sentit, assenyala, que cal "redefinir" el paper dels EAP i els seus equips de suport psicopedagògic.
Altres peticions rellevants, és un augment del finançament que Educació destina als centres ordinaris públics i concertats per fer efectiva l'educació inclusiva de l'alumnat, i també la creació d'un pla de foment de la participació dels infants amb necessitats específiques a l'oferta de lleure i ajuts per als promotors de les activitats
