L'exposició del Museu d'Art de Girona estableix la revisió més extensa feta fins ara al voltant de l'informalisme i incorpora artistes -sobretot, dones- poc exposats o reconeguts dins el gruix del moviment a Catalunya.
Al mateix temps, dedica un espai a l'historiador i crític Juan-Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973), un dels defensors més acèrrims de l'informalisme, i fa un reconeixement especial a Albert Ràfols-Casamada, Romà Vallès, Evarist Vallès i Antoni Tàpies (de qui aquest any se'n commemora el centenari del naixement).
'Un altre Art. Informalisme a Catalunya, 1956-1966' reuneix més de 60 obres de 41 artistes, repartides en 400 metres quadrats d'exposició, que permeten endinsar-se en aquests anys "prolífics i cabdals de l'art català contemporani", destaca el Museu d'Art.
"Una exposició que ofereix la possibilitat de comprendre les diferents tendències dins el moviment, de significar noms d'artistes poc reconeguts i de retre homenatge a artistes que enguany celebren centenari, a banda d'experimentar la força de l'expressió, del gest, de la matèria i de l'espai de l'art informalista", resumeix el museu.
El recorregut s'inicia amb una primera introducció de context: un ampli mosaic documental que dibuixa un mapa de les accions i exposicions més significatives del- moviment a Amèrica, Europa, Espanya i Catalunya. Tot seguit, la mostra s'ordena en cinc àmbits conceptuals.
El primer àmbit de l'exposició se centra en Ràfols-Casamada, Romà Vallès, Evarist Vallès i Antoni Tàpies. El segon s'endinsa en l'obra de les artistes informalistes, amb peces de Magda Ferrer, Elena Paredes, Amèlia Riera, Conxa Sisquella, Anita Solà d'Imbert i Maria Assumpció Raventós. "Una selecció que demostra la força i potència creativa de les artistes, malgrat les dificultats que van patir per a professionalitzar-se i quedar moltes d'elles relegades a l'oblit", subratlla el Museu d'Art.
La resta d'àmbits s'agrupen segons la tendència: la pintura gestual o d'acció, caracteritzada per obres de pinzellades enèrgiques i expressives, amb obres de Teodoro Asensio, Eduard Alcoy, Joan Hernández Pijuan o Enric Planasdurà, entre d'altres; la pintura matèrica, de la qual a Catalunya Tàpies n'és el representant més significatiu, a més de figures com Daniel Argimon, Modest Cuixart, Josep Guinovart, i molts d'altres artistes que quedaran seduïts per les gruixàries i les textures; el 'tachisme', amb propostes de Joan-Josep Tharrats i August Puig; l'espacialisme, que ofereix una concepció inèdita de la noció tradicional d'espai amb diversitat de propostes com ara les d'Agustí Español Viñas, Norman Narotzky o Lluís Bosch, que experimenten amb camps cromàtics, o Carles Planell i Joan Furriols, que perforen i foraden les teles o planxes metàl·liques.
Dins l'exposició també hi ha altres àmbits singulars. Un reservat pel grup '0 Figura', nom adoptat pel col·lectiu format per Joan Claret, Joan Hernández Pijuan, Joan-Josep Tharrats, Josep Maria Subirachs, Joan Vilacasas i el crític d'art Rafael Santos Torroella, actiu entre 1960 i 1963; un espai dedicat a Antoni Tàpies, un dels introductors del moviment i el pintor informalista més paradigmàtic pel que fa a la seva evolució posterior al voltant de la matèria, i encara un espai final dedicat al teòric i crític d'art Juan-Eduardo Cirlot.
La majoria de les obres que s'exposen procedeixen de col·leccions particulars, si bé moltes havien format part del fons del galerista barceloní d'origen francès René Metras. Però també n'hi ha d'altres d'entitats privades, com la Fundació Bassat, o de museus catalans com el MACBA, la Fundació Tàpies, el Museu Morera de Lleida o la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
L'exposició incorpora i presenta al públic una obra de nova adquisició comprada per la Generalitat de Catalunya, a petició del Museu d'Art de Girona, a través del recentment creat Pla Nacional d'adquisicions d'obres d'art de la postguerra i segona avantguarda (constituït amb la intenció d'incorporar obres d'art contemporani històric d'artistes del període comprès especialment entre els anys 1940 i 1980 als museus catalans).
Es tracta de la pintura de Norman Narotzky 'Paisatge cremat', un oli sobre tela de 130 x 162 centímetres, datada el 1960 i procedent de la col·lecció del mateix artista. L'obra és una de les poques que es conserven del període informalista de l'artista, que va esdevenir pont entre els corrents internacionals de la pintura, especialment entre l'expressionisme americà i l'art català del moment.
Narotzky, americà de naixement i català de convicció, va passar l'estiu de 1955 pintant a Cadaqués. Tres anys més tard, i després de diferents viatges per Europa, va fixar definitivament la seva residència a Barcelona, alternant-la amb estades a Nova York i Cadaqués, on encara passa llargues temporades.
L'exposició 'Un altre Art. Informalisme a Catalunya, 1956-1966' s'inaugurarà aquest divendres a la tarda, coincidint amb l'inici de les Fires de Girona, i es podrà visitar fins a l'abril de l'any que ve. La mostra es complementarà amb l'edició d'un catàleg, visites guiades, taules rodones i activitats al voltant de l'informalisme.
L'informalisme és un dels moviments més rellevants que va tenir Catalunya en la segona meitat del segle XX pel que va significar de llibertat creativa i de ruptura amb la limitació representativa imposada en el context del franquisme a Espanya. Com a tendència artística, va sorgir a Europa un cop acabada la Segona Guerra Mundial i va ser definida amb conceptes com 'art-autre' o 'art informel', encunyats el 1951 pel crític d'art francès Michel Tapié per reivindicar un "art diferent".
Es caracteritza per un art que renunciava a l'organització compositiva i a tot allò que fos elaboració racional, i que apostava per obres que no representessin res, sinó que fossin manifestacions plàstiques amb valor propi. Un art personal i introspectiu, que responia al panorama desolador que envaïa l'Europa de postguerra i que es va desplegar en un ampli ventall de varietats pictòriques —matèrica, tachista, signicogestual i espacialista— que van dominar el panorama artístic europeu, i català, al llarg dels anys cinquanta i seixanta.
A Catalunya, l'informalisme hi va arribar més tard. Serà al llarg de la dècada de 1956-1966 quan més seguidors catalans experimentaran amb aquestes noves vies d'expressió. Molts d'ells ja havien viatjat a París, i alguns com Tàpies, Cuixart, August Puig, Ràfols-Casamada, Guinovart, Jordi Curós o Subirachs hi van fer becats pel Cercle Maillol de l'Institut Francès. Allà van connectar amb els nous postulats artístics.
Però un dels fets més determinants va ser 'Otro arte', l'exposició internacional de pintura i escultura que va presentar la Sala Gaspar de Barcelona el 1957, en la qual es van poder veure les propostes internacionals més innovadores. Les novetats que arriben del món van captivar els artistes catalans, i les tendències informalistes van impactar amb força en molts d'ells. Alhora, a mesura que el règim franquista s'obria a la política internacional, s'apadrinarà l'avantguarda artística com a símbol de canvi tant estètic com cultural.
