Coincidint amb el 23è aniversari, el Museu del Cinema de Girona ha canviat part de l'àmbit del precinema. El que es dedica a la càmera obscura i a la caixa d'òptica, i al seu ús al llarg del segle XVIII i primera meitat del XIX.
Aquí, el museu ha incorporat una nova vitrina, titulada 'A la recerca de la tercera dimensió'.
La formen una caixa òptica on s'hi pot veure la imatge d'un naufragi, una vista en perspectiva desplegable de la catedral de Notre Dame de París (feta amb paper) i el diafanorama que representa una escena hivernal dels Països Baixos (i on s'hi pot veure gent patinant sobre gel).
El Museu del Cinema el va adquirir fa dos anys i ara, un cop restaurat, s'exposa per primer cop. Forma part d'una tècnica pictòrica que, precisament, es va popularitzar als Països Baixos a partir de mitjans del segle XVIII, i que més enllà de la perspectiva, intentava representar la profunditat i la tridimensionalitat.
Allò que es feia era sobreposar diferents vidres –generalment, tres- que acabaven representant una sola imatge. Al primer vidre, s'hi pintava allò més proper; al segon, el que es veu a mitja distància, a l'últim, l'horitzó. Quan s'il·luminaven per darrere, es veia una imatge amb sensació de profunditat.
Els diafanorames són clars antecedents de la fotografia estereoscòpica, que va començar a fer-se molt popular a mitjans del segle XIX. Potser perquè van durar pocs anys, això explica que actualment només es conservin 120 diafanorames arreu del món (la majoria, al Rijksmuseum d'Amsterdam). I d'aquí, la importància del que ara s'incorpora a l'exposició permanent del Museu del Cinema.
Tot i que no se'n coneix l'autor, la imatge que apareix al diafanorama es vincula a l'artista holandès Andries Vermeulen (o al seu taller). "Era un pintor especialitzat amb paisatges hivernals holandesos i patinadors", concreta la conservadora del Museu del Cinema, Montse Puigdevall. Es creu que data del 1780 i, a diferència de molts altres –en què la pintura és a l'oli- en aquest cas s'ha fet servir la tècnica del tremp.
Puigdevall destaca la "raresa i singularitat" del diafanorama. També, tenint en compte que és un objecte molt poc present en les col·leccions del precinema. I aquí, la conservadora en posa en valor la tècnica "com a precursora del 3D, intentant aconseguir la tridimensionalitat a través d'una imatge pintada en diferents plans".
A més, Puigdevall també explica que els diafanorames van ser un dels elements que van inspirar Salvador Dalí. El geni empordanès, de fet, va utilitzar aquesta tècnica en diverses obres, com Babaouo (1932) que es conserva al Teatre-Museu de Figueres i que va concebre "com a objecte publicitari" d'una pel·lícula surrealista que no es va arribar a filmar.
A més de la nova vitrina, l'àmbit del precinema dedicat a la càmera obscura i la caixa d'òptica també compta amb noves incorporacions. Entre d'altres, s'ha recreat una càmera obscura perquè el visitant pugui veure com els artistes del segle XVIII la feien servir per dibuixar les seves obres. En aquest cas, la imatge que s'hi projecta –i que es convida a dibuixar- és la de la façana de la Catedral de Girona.
Per últim, en una altra vitrina s'hi exposen dinou vistes òptiques translúcides de les col·leccions del Museu del Cinema. Totes s'han restaurat recentment. Onze de les vistes formen part de la sèrie 'Viaje óptico por España', publicada el 1846, i l'autor de les quals és el pintor Onofre Alsamora. Aquestes litografies, així com la caixa d'òptica per visualitzar-les, es comercialitzaven per entregues i costaven cinc rals.
Gairebé totes representen llocs emblemàtics de Barcelona (com la Catedral, el Liceu o l'església del Pi). Les altres nou vistes òptiques, probablement d'origen francès, estaven pensades per a espectacles públics. Representen vistes translúcides de ciutats italianes (Florència, Venècia), de diversos indrets de París i d'altres llocs no identificats.
