Restes dels ibers, dels romans, medievals, una necròpolis que s'estén fins al segle XIX i ara, també, estructures visigòtiques.
El jaciment a tocar de l'església dels Sants Metges de Sant Julià de Ramis s'ha revelat com una panoràmica de les diferents èpoques, i les troballes que s'hi fan permeten anar fent fotografies del pas del temps. Bé sigui estudiant-ne els enterraments, bé sigui descobrint les restes que s'amaguen sota les tombes.
Aquest 2024, els arqueòlegs de la Universitat de Girona (UdG) han acabat l'excavació del cementiri. Al sector que els quedava pendent, hi han localitzat una seixantena d'esquelets medievals (dels quals, vint eren d'infants o joves). Totes les tombes són de l'edat mitjana i s'estenen entre els segles XI i XIII.
La codirectora de l'excavació, Neus Coromina, subratlla que precisament aquesta campanya els ha permès cobrir "un buit cronològic" perquè fins ara no s'havien trobat enterraments d'aquest període. O bé les tombes eren més antigues, o bé ja posteriors al segle XIV. "Hem obert un espai de temps que ens faltava, i quan fem l'estudi dels esquelets això ens permetrà comprovar com va evolucionar la població", subratlla.
Però sota les tombes, un cop esgotats els nivells del cementiri, en aquest sector hi han aparegut unes restes singulars. Són les estructures d'entre set i vuit cases, d'una sola habitació, que formaven part d'un poblat visigot. Eren construccions senzilles, amb una base de sòcols -sobretot, pissarra- al damunt de la qual s'hi aixecaven parets d'argila. "De fet, hem anat trobant les restes d'aquesta tova, tota desfeta i desgranada", concreta l'arqueòleg Jordi Vivo, que també codirigeix les excavacions.
Aquestes cases formaven un petit llogaret que, per cronologia, coincideix amb el moment en què els Sants Metges també van acollir una fortificació. Situada a l'altra vessant de muntanya, aquesta fortalesa -el Castellum Fractum- es va aixecar entre finals del segle IV i principis del V dC i va perdurar durant l'època visigoda.
Jordi Vivo explica que el poblat que han descobert ara probablement acollia "les famílies dels soldats que hi havia apostats al castell o bé el personal de servei" de la fortificació. A més de les cases, els arqueòlegs de la UdG també han descobert que aquest poblat visigot tindria una petita capella -de la qual se'n conserva només el paviment de morter- que donaria servei religiós a la comunitat.
L'arqueòleg subratlla que la troballa del poblat visigot és una descoberta "important", sobretot perquè "és difícil" trobar "estructures domèstiques" corresponents a aquesta època. Jordi Vivo equipara aquest llogaret amb altres restes de cases visigodes que s'han trobat a Catalunya, com a Roses o al jaciment de l'Esquerda (a les Masies de Roda) i també destaca que la troballa permet ampliar el coneixement al voltant dels Sants Metges.
"Aquí a Sant Julià de Ramis ja coneixem les estructures del Castellum Fractum, que clarament corresponen a una fase d'època visigoda; però fins ara ens pensàvem que aquestes eren les úniques restes que es podien atribuir a aquesta cronologia", explica Vivo. I hi afegeix: "Ara, gràcies a l'excavació d'aquest sector del cementiri, la descoberta de totes aquestes cases amplia la presència al territori durant l'època visigoda".
De moment, l'origen d'aquest poblat visigot encara no es té del tot clar. Inicialment, però, els arqueòlegs de la UdG el daten a partir del segle V dC. Per una banda, perquè llavors la muntanya ja acollia la fortificació que més endavant seria el Castellum Fractum. I per altra banda, perquè durant l'excavació també han aflorat dos fragments de gerres -dolium, en llatí- amb un gravat floral que recorda un crismó (és a dir, el monograma de Crist).
"Hem d'acabar d'estudiar-ne bé les pastes, però aquest tipus de decoració, que fa una mena de rosetes, ens fa pensar que aquests dos fragments corresponen a una època tardoantiga, probablement ja visigoda", concreta Jordi Vivo. I de retruc, això també confirmaria que la comunitat que habitava els Sants Metges ja era cristiana.
En paral·lel, durant aquesta campanya, els arqueòlegs de la UdG també han trobat vestigis d'èpoques anteriors. En concret, restes que confirmen que aquest indret de Sant Julià de Ramis també va acollir un temple romà. Es va aixecar damunt l'antic poblat iber, probablement al segle II aC (entre els anys 130 i 120).
D'aquest petit temple, pràcticament no se'n conserva res. Sí que els arqueòlegs han localitzat però les estructures que formaven part de la seva plataforma i també, reaprofitats una vegada i una altra, alguns blocs de pedra i parts de les columnes. Són carreus de pedra sorrenca, procedents d'una pedrera que hi havia a Sarrià de Ter, i que els romans van pujar fins al capdamunt de la muntanya.
Aquest 2024, la campanya d'excavacions als Sants Metges ha durat quatre setmanes. Ara, un cop enllestida la feina sobre terreny, la recerca es trasllada al laboratori. Perquè els arqueòlegs de la UdG estudiaran els fragments de ceràmica que han desenterrat i, sobretot, els esquelets que formaven part de la necròpolis.
Les excavacions al cementiri han durat catorze anys i, sumant els 60 esquelets medievals d'aquesta campanya, d'aquí se n'han extret cap a un miler. Els més antics corresponen a finals del segle VIII dC, quan després de la invasió àrab el poblat visigot es va abandonar i va donar pas al cementiri, que va perdurar fins al segle XIX.
Neus Coromina explica que, entre les tombes medievals dels segles XI-XIII, els arqueòlegs han localitzat una petxina de pelegrí. És la cinquena que troben al jaciment, cosa que confirma que "en algun moment, probablement al segle XII, aquest indret de Sant Julià de Ramis va ser un punt del camí de Sant Jaume". A més, entre els esquelets que han desenterrat, l'arqueòloga de la UdG en destaca el d'un infant afectat "per una malaltia molt estranya", perquè se li calcificaven els tendons.
Ara, gràcies a aquests esquelets medievals, i a tots els altres que han desenterrat des de l'inici de les excavacions, els arqueòlegs de la UdG podran estudiar l'evolució que va tenir la població de l'indret al llarg del segles. Entre d'altres, podran saber com s'alimentaven i quines patologies patien.
Coromina explica que, precisament, els individus dels segles XI-XIII els interessen perquè marquen un punt d'inflexió. Ja que l'estudi dels esquelets anteriors ha permès veure com, durant l'alta edat mitjana, la població menjava mill i proteïna aimal (bé sigui carn, ous o llet). Però que a partir del segles XIV i XV, "hi ha un declivi i ens trobem amb moltes deficiències i malalties relacionades amb una mala alimentació".
